Helena

Fa dies que
abocat al balcó
he perdut el jornal
xerrant amb un pardal
més avorrit que jo.

O mirant com
s’esfulla un alzinar
olorant romaní.
Com tornen a florir
i es tornen a esfullar.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m’estic dient… demà
i espero…
i espero.

Vivint amb res.
Treballant per no res
i un dia com si res
morir-me de no res.
Adéu-siau. Mercès.

Al fons d’un bar
fotent-me un perfumat
per escalfar-me el cor
mentre arriba la mort
a jugar al subhastat.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m’estic dient… demà
i espero…
i espero…
i espero…

Abocat al balcó
espero.
Despullant l’horitzó
espero.
Espero per Nadal (Espero pel meu goig)
i per la Magdalena (i per la meva pena)
pel dia i per la nit
que torni Helena
que torni Helena…

i és que quan passa pel meu carrer
fins el geranis li acluquen l’ull.
L’aire es fa tebi amb el seu alè
i les llambordes miren amunt
sa pell morena.

Quan passa Helena.

Quan ella mira saps que la font
quan ella vol, la dóna.
Quan ella plora, saps què és el dol.
Quan ella calla, tot jo tremolo.
Quan ella estima, l’amor pren vol…

I entre teulades es gronxa el sol
i els passerells dels fils de la llum
miren gelosos com riu i es mou.
Color d’espera llarga i perfum
de lluna plena
la meva Helena.

La meva Helena…
però…

Fa dies que
l’estar dret em fa mal
el reuma em trenca els dits
i ha fugit el darrer pardal.