Cent Mil Cançons

Una sola cosa era la que em feia tanta por
Jo no sabia el que perdria arrel d’una il·lusió
Per una sola cosa vaig acabar llançant-ho tot
I ara qui ho diria?
Som la nit I el dia
Som la Vanguardia a la revolució
La benanada mes trista que podríem cantar
I no saps que tornarà a la gran ciutat
És una promesa brutal deixar-ho tot
I caminar descalç
Sotmesa un sol ideal cantar-ho tot
Fins que s’escardi l’asfalt

I si marxem ben lluny de casa
Serà per tocar de nou
Llançarem cent mil cançons
Des del lloc més alt del món
I si no sabeu ben bé el que passa
Mireu des dels balcons
Ja comença la funció

Una nova prosa des de que vam comença-ho tot
Ja no hi havia altra sortida Cridats a cantar al món
Cada dia passa I ja no em queda un altre lloc
Com ho diria som la nit I el dia
Som la venjança d’aquells que no hi són
La benanada mes trista que podríem cantar
I no saps que tornarà a la gran ciutat
És una promesa brutal deixar-ho tot
I caminar descalç
Sotmesa un sol ideal cantar-ho tot
Fins que s’escardi l’asfalt