Una il·lusió

Canta l’esclau
i apareix la lluna,
murmura un cant
d’il·lusió perduda;
potser sigui aquest
el darrer plor
que escolti el vent.

Pateix l’esclau,
pren les seves eines,
trepitja el fang,
trenca les cadenes
i, amb aquestes,
les mateixes,
enfonsa el vaixell.

Les ombres s’esborren de la mar,
mil gavines volen mostrar-li el pas
que el durà a la terra
que espera.

Somriu la nit
mentre veu que avança.
L’esclau, ferit,
deslliurat, descansa.

Tot sovint escolto històries
que em parlen d’esclaus.