Esbarzers

L’olor a podrit de València em posa calent
Expulsat per l’arc de l’estació de tren
Soc l’últim passatger a l’andana dels teus ulls
L’última xusta banyà, rosella xafigà
Qui collons ha apagat la llum?
Carn de rodalia i AP7
Set voltes per setmana m’enamore del teu peu esquerre
I veig com ens cau el cel damunt
I amb el dit del mig l’aguante i el tire cap amunt
Oh, yeah!
I a la punta de la llengua tenia un tros de Venus
Que m’ixia de la boca cada volta que l’obria
A la punta la llengua tenia un tros de Venus
Que m’ixia de la boca cada volta que l’obria
Quan isc a buscar l’alegria
No sé per què acabe sempre en el teu carrer. Ie!
Allí es sent una melodia
Arrap de canyamel, carícia d’esbarzers
“”Hincar-me”” un garrot i volar, descivilitzar-me
Aprendre a estimar les tares, les turbulències
Descobrir-nos poc a poc les carències
Cuidar als amics com em cuiden ells a mi
Contar-nos les misèries amb formatge pa i vi
Esnifar la vida amb “”turulo”” compartit
Fer viatjar la llengua a través de la vall que tens entre els pits
Tot per la pàtria del teu cos, arrugues, molles, pigues
raconets ocults, cicatrius i tatuatges
Soltaves poesia en totes les mirades
Jo tenia les entranyes plenes de deixalles
I a la punta de la llengua tenia un tros de Venus
Que m’eixia de la boca cada volta que l’obria
Quan isc a buscar l’alegria
No sé per què acabe sempre en el teu carrer. Ie!
Allí es sent una melodia
Arrap de canyamel, carícia d’esbarzers
Quan isc a buscar l’alegria
No sé per què acabe sempre en el teu carrer. Ie!
M’acoste allí quan mor el dia
I tu sempre m’arreplegues l’ànima dels peus
Quan isc a buscar l’alegria
No sé per què acabe sempre en el teu carrer. Ie!
Allí es sent una melodia
Arrap de canyamel, carícia d’esbarzers
Quan isc a buscar l’alegria
No sé per què acabe sempre en el teu carrer. Ie!
M’acoste allí quan mor el dia
I tu sempre m’arreplegues l’ànima dels peus
Quan isc a buscar l’alegria
No sé per què acabe sempre en el teu carrer. Ie!
Allí es sent una melodia
Arrap de canyamel, carícia d’esbarzers
Quan isc a buscar l’alegria
No sé per què acabe sempre en el teu carrer. Ie!
M’acoste allí quan mor el dia
I tu sempre m’arreplegues l’ànima dels peus