La Ciutat De L'Astoret

Començava l’estiu I vaig caure en
El regne de la clemàtide vidalba
El vent ondulava el gra I reproduïa
El so de la serp verda en arrossegar
El seu cos sobre el formigó
Guaiteu les meves arrels:

Lliga’m les mans,
Eixuga’t la suor,
Dóna-li un descans al dit acusador,
Res no és com abans del transmutador
L’astoret no ens ha vist
I està dret a la roca d’esquist,
Si algun indiscret alça el pont llevadís
Entrarem al poblet duent posats els esquís
Guaita les meves arrels: Són la meva presó
Guaita la meva presó: Són les meves arrels

Guaita les meves arrels: Són un parc d’atraccions.
Guaita aquest parc d’atraccions: Són les meves arrels.
Ningú no n’ha obert el candau: No era tancat amb clau.
Guaita un espai infinit sense moure ni un dit
Som en un migdia d’estiu
I no hi ha ocell fent piu–piu,
M’està tornant boig aquesta fortor de pi,
Em tapen els ulls calces de setí