La Lluna

Callar, sentir a dins
Com moren sempre
Les nostres paraules
Volíem explicar-nos

Cansats de naufragar
Dins l’oceà
De gent afortunada
Volíem abraçar-nos

Cremar per diversió
Els nostres cossos joves
Plens de ràbia
Volíem escapar-nos

Mirarem les imperfeccions
Que ens han tocat a cadascú
Les mostrarem
Que vegen que son nostres
I están plenes de màgia

I tornarem a mirar
En la distància la lluna
I que ens ajude a tornar
Tornar de la deriva

Ens tornarem a abraçar
Si la marea ens crida
Descobriré la raó amb tu

Perduts, aïllats de tot
I sempre menyspreem
El que ens envolta
Podríem estimar-nos

Parlarem amb la sensació
D’haver perdut el nord
I així ens agradarem
Mai més podrem admetre
Que ens tanquen dins la gàbia