Corbelles

Estic buscant tantes respostes, que oblide les preguntes que m’he fet
Guanyant en impotència al ritme que perc drets
Pensant més en desitjos que en fets, plorant de ràbia
Volent fer paredons de les parets
Tombar el mur, obrir la gàbia, eixir del pou
Rega la vida amb nova savia l’home nou, Hugo viu
Al rostre del seu poble que diu D’ací no passen
Defenen el seu pa I les seues cases
I monta un numeret el amo de la empresa
Que plora si li expropien la riquessa
Això ja noés com era, han trobat la manera
Han olorat la sang, I ara té fam la fera
Les lleis ja no son lleis si sempre fallen
El rei ja no és el rei si el cap li tallen
Vinguen les armes als meus, plouen les pedres
El poble salva al poble d’eixos putos merdes
I saludant al nou segle, trenquen el guió I les regles
I una cosa: Si veniu amb colps d’Estat com
A Cuba, com Vietnam: Caureu sense pietat!

Tempestes vénen del sud, sonen corbelles que tallen la boira
I creix una flor al mur, vol ser futur, és present, és memòria

Sents com s’esmolen les metàfores
I el so de la guillotina talla l’aire
Destinats a no tindre dret a guanyar mai
Han eixit rebotaets I el nord comença a tremolar
Guevara viu com Durruti en les paraules d’Emma Goldman
El sud somriu conscient de la seua força
L’Escola de Chicago no guia els nostres passos
Portem idees I energia a cabassos
Exprópiese, colectivízese, que el poble mane
Més enllà de ministres I presidents
Apúrense, que senten la por a la pell
Recordem els nostres morts mentre afilem el ganivet
Cochabamba, Chiapas, Haymarket
Venes obertes, corbelles esmolaes
Tenim els referents, els exemples
La selva, la defenem a maxetaes
Nuestra casa no es el patio de los gringos
Poco a poco expulsamos al imperio
I una idea que deuríem no oblidar
Contra tota autoritat, barrà de ferro al cap!!

I no seran mai més el nostre magatzem
La dignitat no es compra, el sol no es ven
Que no van a permetre que els exploten
Ni soportar el pes de noves botes
Capitalisme és barbàrie han aprés que
La història s’escriu amb la sang de qui perd, Sí
Que ara son seus el café, el blat I el sucre
Que en esta Europa muerte huele a azufre